Bien, pues abro esto para que todo aquel que quiera mostrar sus craciones literarias, poesias, relatos, articulos, guiones...lo haga, y aparte que nos recomendemos libros, revistas, etc..Todo lo que puede caber en la literatura, tiene cabida aqui. Un saludo

Yo ahora no soy de leer mucho. Antes quizas leia bastante más.

De todas formas últimamente he leido algún que otro libro. El que tengo ganas de leer ahora es "carta de Jesus al Papa", que me lo recomendó mi madre.

Saludos

Me pareció una pena que se fuera a tomar por culo la idea del Mundial de Relatos. Estaría cojonudo organizar un tema al azar, con cuatro condicionantes elegidas por foreros determinados y que los foreros que quieran presenten un relato. Sería similar al Mundial de Debate.

Xabi (o el forero que sea, es un ejemplo) elige a cuatro o cinco foreros más que se van a encargar de elegir el tema del cual se va a escribir el relato. Y quienes quieran presentan vía MP los escritos con un máximo de líneas, etc. Se fija una fecha límite y se hace la votación anónima de los textos, es decir, sin saber quién ha hecho cada relato.

Se podría, incluso, fijar cuatro o cinco palabras, por surrealistas e inconexas que parezcan entre ellas, que deban salir obligatoriamente en la narración.

No sé qué os parece a vosotros...

La idea está bastante bien, tal vez, habría que madurarla un poco, pero tiene una buena base. Me parece totalmente factible hasta la idea de las palabras.

A mi me parece perfecto, y si alguien más se anima a organizarlo conmigo, estaría bien...sinó los elijo a dedo . Aunque lo organize tambien voy a participar, que me encanta la idea.

Ey, pues voy a poner un relato alegre y féliz que escribí hace un tiempo:

Triste despertar

Canta por las noches sin saberlo. Al despertar está cansada sin saber porque. Sus ojeras ocultan sus ojos y le impiden ver que él ya se ha marchado. Alargas sus manos al otro lado de la cama para no encontrar nada. Intenta llorar. No puede.

Al fin se levanta de la cama y va hacia la cocina. Se prepara el café y una tostada de mermelada de cerezas que él le compo especialmente. Apenas traga, sólo llora sin poder ver más alla de sus tristes ojeras.

El timbre suena, ¿será él? Se quitá las lágrimas con la mano y va corriendo hacia la puerta. La abre ilusionada. Es el vecino de abajo. Le pide que deje de cantar por las noches. "Yo no se cantar ni por el dia ni de noche" le contestá ella. El vecino mira las ojeras de la chica, menea la cabeza y se marcha pidiendo a la muchacha que deje la bebida.

La puerta se queda abierta, el pasillo vacio y la ventana abierta de par en par, esperándola. Mas ella cierra los ojos y se mete en su cama pues no quiere morir solo ser amada.

Yo tengo uno escrito en catalán, igual hago el esfuerzo de traducirlo:

1-Sota la pluja.

Hi ha algú que entengui la metereologia? Aquest canvi climàtic ha vingut amb massa força. Encara ahir feia molta calor i avui fa un fred que pela. Gràcies a Déu encara conservo el meu termo de cafè. Abans d’arribar a casa hauré de fer la meva pròpia previsió del temps. Sempre m’ha agradat mirar al cel i veure com els núvols em diuen si demà el sol il•luminarà la vil•la. Sempre me’n recordo dels meus anys a la facultat. Tots aquells anys estudiant els estels van ser increïbles.

Tot anava sobre rodes. Van ser anys plens d’emocions, d’amics, amors i experiències que mai oblidaré. Pero tot pot canviar. Com el temps.

Sense adonar-me’n he arribat a casa. Avui, un nou cartró de vi m’ajudarà a oblidar-me del lloc en què visc. Sempre m’acompanya el meu amic Don Simón. Visc amb ell entre cartrons, matalassos i brutícia. Plou. El cartró que fa de sostre no serveix per protegir-me de la pluja. Obro el paraigües encara que estic a casa. Això no pot continuar així. Les meves pertenences es mullen. Ho fico tot al meu carro i sota un paraigües i un impermable comença la meva aventura en busca d’un lloc on passar la nit.

Comença la meva recerca d’un lloc on em puc trobar bé durant aquesta dura nit de desembre, on molta gent desitja la seva arribada per tornar a repetir les il•lusions i els somnis complits d’anys enrere. Però jo no sóc igual a aquesta gent. Tornar al desembre cada any es tornar a recordar els meus pitjors malsons fets realitat.

Fa ara ja divuit anys que tot allò va passar. Llavors jo era un home de negocis. Gràcies als meus estudis vaig aconseguir una família i un treball que m’omplia. La meva família estava composta per la meva dona, la Carla i els meus fills Joan i Claudia. Tenia un bon pis com sempre ho havia desitjat, un cotxe que em meravellava i una vida plena. Però l’ésser humà sempre aspira a més. Vaig començar a fer negocis a la borsa, sota els consells d’un agent que feia anys que jo coneixia. El que fins fa divuit anys va ser un gran amic va passar a ser un traïdor, un indesitjable, un maleït.

Es va aprofitar de la meva innocència i va aconseguir que tota la meva fortuna es convertís en res. I és que l’avarícia va trencar el sac.

Tot allò em va obrir els ulls. Va resultar que la meva dona no estava tan enamorada de mí com jo vaig creure, sinó que el que la portava perdudament enamorada eren els diners. Vaig veure en uns mesos com perdia diners, amics, negocis, dona, i el que és més important: fills. Uns fills que no sé que pot ser d’ells i que mai han volgut parlar amb mi. Potser eren massa petits quan tot va passar, però no entenc per què ara no poden tenir una estona de conversa amb mí. Potser es sentin avergonyits que el seu pare sigui una persona que viu al carrer. O que la Carla els hagi contat una història que els hi doni una versió molt diferent de com sóc jo. Potser mai ho sabré. Potser dintre d’uns anys els meus fills em donin una moneda quan passin pel meu costat al carrer sense saber que la persona que li ha demanat diners és el seu pare. O potser siguin com la seva mare. Uns egoistes que mai serien capaços de soltar una moneda de cinc cèntims a una persona que probablement mai tornaran a veure en la seva vida. Així era jo. Jo era una persona que sempre renegava dels immigrants, de la pobresa, dels rodamons. I jo sóc ara un d’ells. Com qui no vol la cosa.

Encara camino sota la pluja. Però encara que estigui sota l’aigua ni sóc Gene Kelly ni canto com ell ho va fer en aquella famosa pel•lícula dels anys cinquanta. La realitat és pitjor que aquesta pel•lícula.

La meva recerca d’un lloc segur, tranquil i on l’aigua i el vent no em faci morir de fred està sent bastant difícil. M’oblido del meu termo de cafè. S’ha caigut al sòl i ràpidament aquest color fosc del líquid s’ha difuminat amb la descàrrega dels núvols.

Em decideixo per provar la solidaritat dels habitants d’aquesta ciutat. Provar si algú comprèn a una persona sense sostre que necessita el calor de estar entre quatre parets, a prop del foc, encara que sigui sense xemeneia i a una humida i freda porteria d’un edifici.

Res. Ningú és capaç de donar un espai on no es molesti a un desconegut.

Això quan no contesten directament. Encara són poc més de dos quarts d’onze. No pot ser que la gent estigui al llit! El rebuig que ara sento és el càstig per les meves malícies cap al tipus de gent que vivia como hara ho faig jo fa uns anys, sense saber que acabaria com ells. Però també hi ha gent que contesta, tot i que no sé que és millor. Si contesten, quan dic: <<que em pot obrir la porta? És que está plovent…>> directament suposen que no tenim on anar i pengen l’interfon.

Em rendeixo. Els bars tancats, i la caixa d’estalvis plena de gent com jo, que no volen compartir espai per perill d’atac o de robament. Podria anar a l’estació, però segur que allí no tinc on posar-me en un lloc segur perquè està ple de drogaddictes que volen qualsevol cèntim que portis a sobre. La nit és el reflex de l’altre cara de la ciutat.

Dels somnis trencats, de las males passades jugades per amics que ofereixen substàncies que no debien, de la pobresa. No tot són centres comercials i cotxes al capitalisme. Nosaltres sóm l’escoria, allò que no s’ha de veure, l’oblit. Som la resta d’una divisió.

Ya si eso pondré el resto del relato, que esta es la 1ª de las 4 partes que tengo hechas.

Edito: Una pregunta: ¿Es Gene Kelly quien actuaba en la película "Cantando bajo la lluvia"? Es que no estoy muy seguro.

Si, Gene Kelly

Yo tengo uno escrito en catalán, igual hago el esfuerzo de traducirlo:

1-Sota la pluja.

Hi ha algú que entengui la metereologia? Aquest canvi climàtic ha vingut amb massa força. Encara ahir feia molta calor i avui fa un fred que pela. Gràcies a Déu encara conservo el meu termo de cafè. Abans d’arribar a casa hauré de fer la meva pròpia previsió del temps. Sempre m’ha agradat mirar al cel i veure com els núvols em diuen si demà el sol il•luminarà la vil•la. Sempre me’n recordo dels meus anys a la facultat. Tots aquells anys estudiant els estels van ser increïbles.

Tot anava sobre rodes. Van ser anys plens d’emocions, d’amics, amors i experiències que mai oblidaré. Pero tot pot canviar. Com el temps.

Sense adonar-me’n he arribat a casa. Avui, un nou cartró de vi m’ajudarà a oblidar-me del lloc en què visc. Sempre m’acompanya el meu amic Don Simón. Visc amb ell entre cartrons, matalassos i brutícia. Plou. El cartró que fa de sostre no serveix per protegir-me de la pluja. Obro el paraigües encara que estic a casa. Això no pot continuar així. Les meves pertenences es mullen. Ho fico tot al meu carro i sota un paraigües i un impermable comença la meva aventura en busca d’un lloc on passar la nit.

Comença la meva recerca d’un lloc on em puc trobar bé durant aquesta dura nit de desembre, on molta gent desitja la seva arribada per tornar a repetir les il•lusions i els somnis complits d’anys enrere. Però jo no sóc igual a aquesta gent. Tornar al desembre cada any es tornar a recordar els meus pitjors malsons fets realitat.

Fa ara ja divuit anys que tot allò va passar. Llavors jo era un home de negocis. Gràcies als meus estudis vaig aconseguir una família i un treball que m’omplia. La meva família estava composta per la meva dona, la Carla i els meus fills Joan i Claudia. Tenia un bon pis com sempre ho havia desitjat, un cotxe que em meravellava i una vida plena. Però l’ésser humà sempre aspira a més. Vaig començar a fer negocis a la borsa, sota els consells d’un agent que feia anys que jo coneixia. El que fins fa divuit anys va ser un gran amic va passar a ser un traïdor, un indesitjable, un maleït.

Es va aprofitar de la meva innocència i va aconseguir que tota la meva fortuna es convertís en res. I és que l’avarícia va trencar el sac.

Tot allò em va obrir els ulls. Va resultar que la meva dona no estava tan enamorada de mí com jo vaig creure, sinó que el que la portava perdudament enamorada eren els diners. Vaig veure en uns mesos com perdia diners, amics, negocis, dona, i el que és més important: fills. Uns fills que no sé que pot ser d’ells i que mai han volgut parlar amb mi. Potser eren massa petits quan tot va passar, però no entenc per què ara no poden tenir una estona de conversa amb mí. Potser es sentin avergonyits que el seu pare sigui una persona que viu al carrer. O que la Carla els hagi contat una història que els hi doni una versió molt diferent de com sóc jo. Potser mai ho sabré. Potser dintre d’uns anys els meus fills em donin una moneda quan passin pel meu costat al carrer sense saber que la persona que li ha demanat diners és el seu pare. O potser siguin com la seva mare. Uns egoistes que mai serien capaços de soltar una moneda de cinc cèntims a una persona que probablement mai tornaran a veure en la seva vida. Així era jo. Jo era una persona que sempre renegava dels immigrants, de la pobresa, dels rodamons. I jo sóc ara un d’ells. Com qui no vol la cosa.

Encara camino sota la pluja. Però encara que estigui sota l’aigua ni sóc Gene Kelly ni canto com ell ho va fer en aquella famosa pel•lícula dels anys cinquanta. La realitat és pitjor que aquesta pel•lícula.

La meva recerca d’un lloc segur, tranquil i on l’aigua i el vent no em faci morir de fred està sent bastant difícil. M’oblido del meu termo de cafè. S’ha caigut al sòl i ràpidament aquest color fosc del líquid s’ha difuminat amb la descàrrega dels núvols.

Em decideixo per provar la solidaritat dels habitants d’aquesta ciutat. Provar si algú comprèn a una persona sense sostre que necessita el calor de estar entre quatre parets, a prop del foc, encara que sigui sense xemeneia i a una humida i freda porteria d’un edifici.

Res. Ningú és capaç de donar un espai on no es molesti a un desconegut.

Això quan no contesten directament. Encara són poc més de dos quarts d’onze. No pot ser que la gent estigui al llit! El rebuig que ara sento és el càstig per les meves malícies cap al tipus de gent que vivia como hara ho faig jo fa uns anys, sense saber que acabaria com ells. Però també hi ha gent que contesta, tot i que no sé que és millor. Si contesten, quan dic: <<que em pot obrir la porta? És que está plovent…>> directament suposen que no tenim on anar i pengen l’interfon.

Em rendeixo. Els bars tancats, i la caixa d’estalvis plena de gent com jo, que no volen compartir espai per perill d’atac o de robament. Podria anar a l’estació, però segur que allí no tinc on posar-me en un lloc segur perquè està ple de drogaddictes que volen qualsevol cèntim que portis a sobre. La nit és el reflex de l’altre cara de la ciutat.

Dels somnis trencats, de las males passades jugades per amics que ofereixen substàncies que no debien, de la pobresa. No tot són centres comercials i cotxes al capitalisme. Nosaltres sóm l’escoria, allò que no s’ha de veure, l’oblit. Som la resta d’una divisió.

Bastante flojo el intento

Hablando en serio, no entendí nada. Solo a mi me parece que el catalán se parece un poco al Frances??

Saludos

Me mola la idea delm Mundial, a por ello!!! Ademas estoy a puntito de temrinar examenes

El relato de Juayer, traducido al Castellano.

Está muy bien Juayerin.

¿Hay alguien que entienda la meteorología? Este cambio climático ha venido con mucha fuerza. Aún ayer hacía mucho calor y hoy hace un frío que pela. Gracias a Dios, conservo mi termo de café. Antes de llegar a casa tendré que hacer mi propia previsión del tiempo. Siempre me ha gustado mirar al cielo y ver que las nubes me dicen si el sol iluminará la villa. Siempre me acuerdo de mis años en la facultad. Todos aquellos años estudiando las estrellas fueron increíbles.

Todo iba sobre ruedas. Fueron unos años llenos de emociones, amigos, amores y experiencias inolvidables.  Pero todo puede cambiar. Como el tiempo.

Sin darme cuenta he llegado a casa. Hoy, un nuevo cartón de vino, me ayudará a olvidarme del sitio donde vivo. Siempre me acompaña mi amigo Don Simón. Vivo con él, entre cartones, colchones y suciedad. Llueve. El cartón  que hace de techo no sirve para protegerme de la lluvia. Abro el paraguas aunque estoy en casa. Esto no puede continuar así. Mis pertenencias se mojan. Lo meto todo en un carro, tapado con un paraguas y un impermeable y comienza mi aventura en busca de un ligar donde pasar la noche.

Comienza mi búsqueda de un sitio donde me pueda encontrar bien en esta noche de diciembre, donde mucha gente desea su llegada para repetir las ilusiones y deseos cumplidos años antes. Pero yo no soy igual que esta gente. Volver al diciembre de cada año es volver a recordar mis peores pesadillas hechas realidad.

Hace ahora dieciocho años cuando todo eso pasó. Entonces yo era un hombre de negocios. Gracias a mis estudios conseguí una familia y un trabajo que me llenó por completo. Mi familia estaba compuesta por mi mujer, Carla y mis hijos, Juan y Claudia. Tenía un buen piso como siempre había deseado, un coche que me maravillaba y una vida feliz. Pero el ser  humano siempre aspira a algo más. Comencé a hacer negocios en la bolsa, con los consejos de un agente que hacía años que conocía. El que hace dieciocho años era un gran amigo, pasó a ser un traidor, un indeseable, un desgraciado.

Se aprovechó de mi inocencia y consiguió que toda mi fortuna se convirtiera en nada. Y es que la avaricia rompió el saco.

Todo esto me abrió los ojos. Me di cuenta de que mi mujer no estaba tan enamorada de mí como yo creía, sino que lo que le llevaba a estar perdidamente enamorada de mi era el dinero. Vi como en unos meses perdí dinero, amigos, negocios, mujer y lo que es más importante: hijos. Unos hijos que no sé que ha sido de ellos y que nunca han querido hablar conmigo. Puede ser que cuando todo pasó eran muy pequeños, pero no entiendo porque ahora no quiere hablar un rato conmigo. Tal vez se sientan avergonzados porque su padre sea una persona que vive en la calle. O que Carla les contara una versión que me dejaba en mal lugar. Tal vez no lo sepa nunca. Puede ser que dentro de unos años mis hijos me den una moneda cuando pasen por mi lado, en la calle, sin saber que la persona que les ha pedido dinero, es su padre. O a lo mejor sean como su madre. Unos egoístas que nunca serían capaces de soltar una moneda de cinco céntimos a una persona que probablemente no volverán a ver en su vida. Así era yo. Yo era una persona que renegaba de los inmigrantes, de la pobreza, de los vagabundos. Y ahora soy uno de ellos. Como quien no quiere la cosa.

Aún camino sobre la lluvia. Pero aunque esté sobre el agua, ni soy Gene Nelly, ni canto como el lo hizo en aquella famosa película de los años cincuenta. La realidad es peor que esta película.

Mi búsqueda de un sitio seguro, tranquilo y donde el agua y el viento no me hagan morir de frio esta siendo bastante difícil. Me olvido de mi termo de café. El sol se ha escondido y rápidamente este color oscuro del líquido se ha difuminado con la descarga de las nubes.

Me decido por probar la solidaridad de los habitantes de esta ciudad. Probar si alguien comprende a una persona  sin techo que necesita el calor de estar entre cuatro paredes, cerca del fuego, aunque sea sin chimenea i a una húmeda y fría portería de un edificio.

Nada. Nadie es capaz de dar un sitio donde no se moleste a un desconocido. Esto cuando no contestan directamente. Encara son las once y media. ¡No puede ser que la gente esté en la cama! El rechazo que ahora siento es el castigo por mis malicias hacia el tipo de gente que vivía como ahora lo hago yo, hace unos años, sin saber que acabaría como ellos. Pero también hay gente que contesta, aunque no se que lo mejor. Sin contestan, cuando digo: -¿Me puede abrir la puerta? Es que está lloviendo…- directamente suponen que no tenemos donde ir y cuelgan el interfono.

Me rindo. Los bares cerrados y la caja de ahorros llena de gente como yo, que no quieren compartir su espacio por peligro a un ataque o un robo. Podría ir a la estación pero seguro que allí no tengo donde ponerme en sitio seguro porque está lleno de drogadictos que quieren cualquier céntimo que lleves encima. La noche es el reflejo de la otra cara de la ciudad

De los sueños rotos, de las malas pasadas jugadas por amigos que ofrecen sustancias que no deben, de la pobreza. No todo son centros comerciales y coches en el capitalismo. Nosotros somos escorias, eso que no debe de verse. Somos el resto de la división.