Buenas metáforas, Juayer. Leeremos el resto del relato.

CeBoYa^^, ¿lo has traducido tú todo? ¿O has usado un traductor?

Me alegro que os guste

Ahí va la segunda parte:

2-Una vida ocupada.

Arribo tard a recollir al meu fill a l’escola. Sembla que plourà aquesta nit. Potser em doni temps a portar en Marc a l’entrenament de bàsquet abans que arribi la tempesta. Després hauré d’anar a buscar a la Mireia a l’escola d’anglès. Quina tarda! Això d’encarregar-se de dos fills és complicadíssim! Per sort hi ha gent amb fortuna, com vaig tenir jo al conèixer al meu marit, en Toni. Sempre m’ajuda molt i això fa que pugui sortir endavant. De vegades em pregunto com ho va fer la meva mare sense ningú que li donés ajuda, que li donés ànims quan ho necessitava.

Encara no sé com faré per anar a comprar els regals del nadal sense que se n’adonin els petits. Mai ningú em va dir que criar fills era tan complicat!

Santa paciència. De vegades m’agradaria tenir la mare i el pare per fer-li preguntes sobre com puc fer per portar-los cap endavant. Però és difícil quan ara fa tres anys que la mare va morir. La crua realitat.  Sempre va ser una mare increïble. Feia tot el que feia falta per mi i pel meu germà. Mai es va queixar de la seva vida, o almenys mai ho va fer davant nostre. Tenia un somriure sempre per a nosaltres quan ho necessitàvem. Encara que els nostres problemes fossin més petits que una formiga, sempre estava disposta a ocupar el major temps possible per solucionar-lo. No ho entenia. Però tothom tenia un pare i una mare a l’escola…menys jo. La meva imatge del pare era la d’un home que necessitava més hores de les que tenía un día. Un home que estava en casa poc temps. Jo sempre em preguntava per què. M’encantava aquella casa. Tot allò que una persona troba a faltar normalment estava a la meva casa. Jo era feliç.

Un dia vaig veure com ens anàvem de casa. No em van voler donar explicacions. Vam anar durant un temps a casa de l’avia a dormir. Estàvem més apretats, quasi no podíem viure tots cinc a un pis com aquell, però encara tot i això jo era feliç. Com abans.

Una nit estava amb el pare, la mare i el meu germà quan al anar a dormir el pare em va contar la història que més m’agradava escoltar abans d’anar a dormir. De seguida vaig quedar-me adormida.

Em vaig llevar al matí següent i vaig anar a l’escola. Aquell matí va ser molt especial. Fins que va arribar el migdia.

Vaig veure a la meva mare trista a la sortida de l’escola. Durant el camí cap a casa no li vaig fer cap pregunta per evitar una situació que no fos agradable. Però a l’arribar a casa de l’àvia i seure a la taula per menjar vaig veure com al seu plat de sopa li arribaven llàgrimes procedents dels ulls. Intentava ocultar la seva tristesa possant els seus cabells entre les mans i el seu rostre. La mare em va contar el que havia passat amb el pare. Jo l’estimava. Vaig deixar caure la meva cullera de sobte de manera que van caure unes gotes al mantell de la taula i vaig córrer. Vaig sortir de casa sense saber a on. Vaig córrer durant més de dues hores fins a arribar a tal punt que no sabía cap a on tirar. Va ser llavors quan vaig mirar cap als núvols i una gota de pluja es va barrejar amb les meves llàgrimes ja eixenta després d’una bona estona fent tombs per la ciutat. El primer raig de la tarda. Encara era una nena de deu anys i no em sentia segura. La tempesta es va fer sonar i va començar a ploure. Va ser quan vaig veure la porta d’un edifici mig oberta i abans que qualsevol persona la tanqués em vaig ficar dintre. Jo esperava a que alguna persona aparegués, no sabía ben bé a qui. De sobte un policía em va despertar. Sense adonar-me em vaig quedar adormida a la porteria d’aquell edifici que mai havía vist en la meva vida. Al sortir m’estava esperant la mare a la porta d’un cotxe. Mai vaig oblidar aquella abraçada . No vam parlar mai més d’aquell día. Va quedar com un tema tabú per a nosaltres, però encara que no parlessim d’aquest tema, va fer una ferida al meu cor.

Per fi surt en Marc de l’escola. El seu somriure m’ha recomfortat després de recordar velles experiències que no van ser les més agradables per a mí. Després d’una bona estona d’espera per la classe d’anglès de la Mireia tornem a casa i gràcies a Déu no ens ha agafat la pluja. La calefacció fa que ens oblidem del dia que fa a fora.

Dinem durant una bona estona i després de preparar tot per al dia següent em decideixo a llegir una mica abans de veure la televisió. Els meus records d’aquesta tarda encara no se n’han anat de la meva ment. Miro per la finestra i veig com ja ben entrada la nit la foscor s’apodera de la ciutat. Sembla una ciutat de fantasmes la d’avui. No hi ha ni un ànima pel carrer, ni un cotxe, res. El llibre em fa venir son, i com que encara és aviat em vaig a la sala on està el meu marit mirant la televisió.A poc a poc m’oblido de tot gràcies a la pel•lícula que estan donant. Cada vegada que me’n recordo d’aquesta experiència que vaig tenir ara fa divuit anys passo una nit fatal i no aconsegueixo assimilar els meus somnis. De vegades em pregunto què serà del meu pare…

Edito y pongo la tercera parte y cuarta parte, es decir, hasta el final.

3-Ja tot és igual.

Continuava sense trobar un bon lloc on passar la nit. Ja estava una mica cansat de tot i si el que volia al principi de la meva caminada era trobar un lloc on guardar-me del fred i de la pluja el que ara volia era dormir. Ja estava massa mullat com per seguir amb el mateix objectiu. El que ara volia era descansar, dormir, i ja decidir més tard, quan la

tempesta acabés, ocupar-me de la roba i les meves pertenences. Vaig posar-me recolçat a la porta d’un edifici, que encara que continuava passant fred ja que estava al carrer, almenys ja no m’arribava l’aigua que m’arribava fins als ossos. Sense adonar-me, vaig quedar-me adormit.

4-La trobada.

Abans d’anar a dormir vaig decidir baixar la bossa de les escombreries al carrer. Des de feia una estona no hi havia llum per culpa de la tempesta, així que vaig baixar per les escales ja que l’ascensor no funcionava. Després d’anar baixant amb molt de cura per no caure per les escales, vaig arribar a la porteria. A l’obrir la porta se’m va caure un cos sota els meus peus. El seu cap estava ple de cabells bruts i el seu cos estava mullat. Vaig cridar pensant que era un cadàver, però amb el meu crit justament es va llevar i em va mirar. Havia estat dormint. Va mirar-me, i jo em vaig asustar. No sabia què fer.

-Disculpi, no trobava un lloc on passar la nit. Li demano disculpes, ja me’n vaig. Ningú vol tenir a un rodamons al seu pis. – es va excusar aquell home.

No sabia com reaccionar. De sobte em vaig recordar de la meva experiència als nou anys. Justament avui vaig estar tota la tarda recordant el que va ocórrer aquell dia. Tot just aquesta experiència em va fer reflexionar la meva resposta a aquell pobre home que no tenia on anar.

-Disculpi vostè. Pot quedar-se si vol dins de la porteria, així no passarà fred. Però li demano que no s’hi acostumi, els veïns són molt estrictes aquí per norma general. – li vaig dir.

Vaig fixar-me en els seus ulls. Eren d’una tonalitat molt estranya. Era una barreja de verd i gris. Es van crear uns segons de certa incomoditat entre tots dos. L’home no debía haver-se esperat aquesta resposta meva i em va mirar d’una manera que em va fer mirar cap a un costat.

-Moltes gràcies, senyora. Li demano que pugi vostè a casa seva, ja li porto jo la bossa a les escombreries. No es preocupi senyora, jo li porto. – va agrair-me el rodamons.

-Grà…gràcies – vaig quequejar jo, i tot de seguit, vaig donar-li la bossa i vaig pujar per les escales una altra vegada.

La seva mirada em va possar nerviosa. Tot el que havia passat era molt estrany. El seu rostre se’m feia familiar. Era com si jo alguna vegada havía vist ja aquella cara, aquells ulls que hipnotitzàven a qualsevol persona. Quan em vaig adonar-me, pensant en l’home, m’havía passat de pis, així que vaig baixar una planta i vaig entrar a casa. Mai més vaig saber d’aquell home, però mai oblidaré els seus ulls.

Un pin para el que se lo lea todo

Una idea que me ronda la cabeza, que si tuviera continuidad podria ser bonita....creeis que seria posible escribir un libro entre todos? aunque sea corto...escribir cada uno un capitulo, y que cada capitulo sea la continuidad de lo que escribió el otro...capitulos de 4/5 paginas de word, estableciendo unas pautas para el que escriba el primer capitulo...que os parece? (aunque la idea deberia postponerse a que acabeis los examenes )

Estaría muy bien, además yo he acabado hoy los exámenes

Me apunto a esa idea y a cualquier idea que implique escribir algo.

Digo lo mismo que PioPio, acabo el 18! Aunque bueno, con las celebraciones y tal, echale un par de diitas mas

Pues ya somos 4, cuando seamos entre...8-10 más o menos ponemos algunas pautas basicas y empezamos la primera novela oficial FMSite

P.D. Cuando sepamos de que va a ir el tema, alguien que se le de bien el photoshop y no esté muy ocupado, se podria encargar de la portada

Pero para el Mundia que habeis pueto antes tambien estoy muy motivado eh, estaria guay llevar a cabo las dos novelas ^^

Juayer, pos claro que lo he traducido yo...con traductor no se queda ni la mitad de bien...

Yo también me apunto al relato conjunto capítulo a capítulo... ya lo he hecho en otros foros y si no queda bien, siempre queda divertido

Yo me apunto siempre que me deis tiempo. A mi me queda un mes de examenes y tal...pero si me concuerdan fechas me apunto, que por culpa de examenes y demas no pude apuntarme al mundial y me hubiese gustado.